dimecres, 2 d’agost de 2017

EL CRIST DE LA PENYA, UN SÍMBOL IDENTITARI DE GUADASSUAR AL SEGLE XX



El Crist de la Penya es documenta per primera vegada al segle XVIII (1752), però és més antic segons els estudis efectuats durant la seua restauració (segle XVII). Sempre ha estat considerat com un copatró de la població, al qual s’acudia en les èpoques més difícils i en els moments més dramàtics (perill de guerra, epidèmies palúdiques, còlera, inundacions, etc.). Això explica la veneració i el respecte que li han tributat els guadassuarencs de tot tipus al llarg dels segles. 

 

L’any 1914 començava la I Guerra Mundial i la festa del Crist es va aprofitar per demanar la pau al món. Com ens descriu Agustí Roig Barrios, al seu article Les andes del sant Crist de la Penya, el rector Eduardo Alberich Verdejo va proposar construir unes andes més artístiques per portar el Crist que s’anomenarien les andes de la pau, per a les quals va fer el primer donatiu. L’any 1915 es crea el Sindicat Catòlic Agrari i Caixa Rural del Santíssim Crist de la Penya i s’adhereix al projecte, igual que el veïnat.

El 30 de juliol de 1916 foren portades les andes al poble i beneïdes el dia 5 d’agost. Com recull Agustí Roig, de les memòries que deixà escrites Josep Marqués Oliver: ”El domingo 30 de julio de 1916, siendo sobre las nueve de la mañana, entraron en esta Villa de Guadassuar las andas con cuatro ángeles del Santísimo Cristo de la Peña. Las entraron por la calle del Huerto porque las traían de Valencia en tren”. (Per l’estació del ferrocarril de l’Alcúdia). El Diario de Valencia, La Correspondencia de Valencia i Las Provincias se’n feren ressò.

El diari tradicionalista carlista de Madrid, El Correo Español, també la recull,  però a més ressenya el nom dels autors de les andes, fins ara desconeguts: Antonio Alcantud la va modelar, Francisco Mates Peris la va decorar i daurar, i Luis Porta la va tallar. També es diu que l’esbós era de Vicente Pellicer Arándiga, president del Sindicat Catòlic Agrícola, fundat aquell any.

Aquell any la festa del Crist va ser doble: es va celebrar el dia 6 d’agost,  dia de la seua festa,  i també el diumenge següent, dia 13, a càrrec del Sindicat Agrícola. L’any 1920 es va incorporar la il·luminació elèctrica a l’anda del Crist. La processó del Crist era la que més gent congregava sempre; per exemple, segons el Diario de Valencia, l’any 1926 participaren unes mil persones en la processó, d’una població de 3.583 h.

Aquestes andes es veieren afectades per l’incendi de l’atemptat de 1934 i foren cremades en 1936, per això li encarregaren, a l’escultor Enrique Galarza Moreno, una nova reproducció de les antigues. Les noves, també fetes amb moltes aportacions, foren beneïdes el dia 5 d’agost de 1942 pel nou rector Salvador Cotanda Mateu.

Agustí Roig també va publicar les dècimes que compongué el poeta local Josep Mª Cléries Sabater per a la cavalcada d’aquell any 1942: 


A l'ermita, està previst,
tot el poble acudirà
i el rector beneirà
les andes del nostre Crist.
Són joia, com tots han vist,
d’Enric Galarza escultor.
I per a més esplendor
la banda estrena taulat,
la fusta és de qualitat,
l'audició serà millor.

Galarza és l'autor genial
de les andes del Sant Crist;
s'inauguren s’ha previst
en la festa principal.
S'ha cobert tot el que val
amb donatius i funcions;
artístiques actuacions
del Folco, Xilo i Emília
la Corretgera i família
i Roig tocant les cançons.

En estes andes luxoses
el poble ha contribuït
i entre tots s'han reunit
quantitats prou copioses.
Podrem fer esplendoroses
les festes del nostre Crist.
Tindrem, com mai no s'ha vist,
la novena en sermó;
nou fills de la població
predicaran, s'ha previst.


L’organització de la festa

Per los notícies dels diaris deduïm que durant les primeres dècades del segle XX, grups d’amics s’encarregaven de l’organització de la festa. Per exemple, l’any 1917 es van encarregar Bautista Añó, Eliodoro Añó, Salvador Mut, Rosendo Llopis, Francisco Pelegrí, Agustín Cerveró i Enrique Sais, dirigits pel batxiller Joaquín Barberá Barberá, segons notícia del Diario de Valencia. Però altres vegades eren les quintes les encarregades de la festa, com en 1926, que foren els quintos de la lleva de 1901.

La festa sempre ha tingut dues parts: la vespra (dia 5 d’agost), amb una tradicional cavalcada de la plega i el tradicional trasllat del Crist des de l’ermita de Sant Roc a l’església, i la festa (dia 6), amb la missa solemne, amb sermó i orquestra, i la processó general, sempre multitudinària, d’hòmens fins la segona meitat del segle XX. Les dones també podien participar, però anaven al final, darrere de les autoritats i de la banda de música. La visita a l’ermita i la novena, a poqueta nit, completava la festa.

Durant aquest dies per la nit, els concerts, el llançament de grans globus, les grans traques i els focs d’artifici completaven la programació, amb algunes carreres ciclistes pel dia. La Correspondencia de Valencia, ens informa que en 1904 eren tradicionals en la festa del Crist les albaes, els masclets, els engraellats (manifestació de pirotècnica artesana sonora anterior a l'actual 'mascletà', que alterna pauses i ritmes de diferents intensitats, amb centenars de masclets de diversos tipus plantats amb les cantarelles finals, estretament vinculada al ritual festiu per a l'anunci de la festa, etc.), etc. Igualment es buscaven bons pirotècnics i dolçainers afamats.

Així, per exemple, l’any 1926 la banda invitada va ser la Banda de Música la Primitiva de Llíria (Diario de Valencia) per al concert extraordinari del dia 5, juntament amb la Banda de Música Victòria de Guadassuar. Era bastant normal contractar bandes de música de fora, com  la Banda de Müsica de Benimodo per a la festa del primer de maig de 1931 i festa del 14 d’abril de 1932, dia de la proclamació de la República; la Banda de Música de Polinyà per a la festa de Pasqua de 1931;  la Banda de Música de Carcaixent i Banda de Música de Llombai o la Banda de Música de Cullera, per a la festa del Porrat [de sant Vicent] de 1934 i 1935 respectivament.

Pel que sembla la Banda de Música de Guadassuar acabà desintegrant-se durant els anys de la República, perquè només s’esmenta alguna xaranga per acompanyar els xiquets de comunió l’any 1931. L’any 1939 es torna a refundar amb els integrants de les diverses bandes, sota la direcció de Virgilio Beltrán.

Una nota curiosa és que a causa de la manca de llum calia contractar xiquets per portar farols que il·luminaren la banda, així ocorria en 1942: “A Bernardo Peris Aleixandre cuarenta y una pesetas, cincuenta céntimos, por lo pagado por él mismo a los niños por llevar los faroles de la Banda en las distintas procesiones celebradas durante el año actual.”

Temps de República i de temps de revolució

A Guadassuar, com a tot arreu, la República va ser molt ben rebuda, la corrupció i la injustícia havien despertat la necessitat d’un gran canvi en les institucions i en la societat. A les eleccions municipals, celebrades el dia 31 de maig de 1931, triomfava la Coalició Republicana amb 8 representats enfront de la Dreta Liberal amb 4.

Durant la República la festa del Crist continuà celebrant-se enmig de la creixent conflictivitat políticosocial i l’augment de les tensions entre dretes i esquerres. Tot i que la Constitució de 1931 restringia la llibertat de cultes només a l’interior de les esglésies i es prohibien els actes religiosos externs (processons, soterrars amb creu alçada...), en cada municipi s’aplicava la normativa com es considerava oportú segons la idiosincràsia de la població.

L’església es veia com l’aliat tradicional de l’Antic Règim, de la monarquia i dels privilegiats, i, per primera vegada, s’intenta la creació d’un estat laic i la separació entre l’església i l’estat. Naturalment aquesta qüestió provocarà molts recels i tensions.

El mateix any 1931, a causa de la crisi econòmica, l’ajuntament decideix no subvencionar la festa del Crist, però deixa entendre que es pot celebrar si algú se n’ocupa i es demanen el permisos adients. En la sessió del 30 de juliol tracten el tema:

 Por algunos concejales se manifiesta que en el presente año, dada la crisis de trabajo que se está atravesando y la excitación que con tal motivo existe entre el vecindario, no deben celebrarse fiestas de ninguna clase y que teniendo conocimiento que algunos elementos pretenden celebrar la del Santísimo Cristo de la Peña, lo exponen a la consideración de los demás compañeros de consistorio para acordar lo que estimen oportuno.

Después de discutido este asunto por unanimidad se acuerda que ante los motivos expuestos, que reflejan, desgraciadamente, el verdadero estado de la población, se deje sin efecto en el corriente año la celebración de la fiesta del Santísimo Cristo de la Peña, como asi mismo otras que pretendan celebrarse, y que se dé traslado de este este acuerdo al Sr. Cura Párroco y al propio tiempo se le notifique que si por alguna entidad o particulares se pretende celebrar alguna festividad religiosa, como procesiones u otras manifestaciones de tal carácter en la vía pública, se sirva solicitar, con la antelación debida, la oportuna autorización de la alcaldía, indicando día, hora e itinerario a recorrer en tales manifestaciones, para que por esta autoridad se pueda resolver en consecuencia.

L’article 27 de la Constitució, aprovada el 10 de desembre de 1931, establia que: “... Todas las Confesiones podrán ejercer sus cultos privadamente. Las manifestaciones públicas de culto habrán de ser, en cada caso, autorizadas por el Gobierno....”  Per això calia demanar permís cada any al Governador per fer algun acte extern, com la processó del Crist que s'autoritzava per la tan alta participació de veïns.

Però, al mateix temps l’ajuntament havia sufragat les palmes del Diumenge de Rams, pagat la xaranga del dia de les Comunions del xiquets, pagat la festa del dia de Pasqua... Igualment l’Ajuntament col·laborarà fins 1936 en la celebració de la festa i fira de Sant Vicent, davall l’eufemisme de festa del Porrat (bandes de música, repartició de la Carn, cavalcades, focs d’artifici, campaners, etc.).

Per un costat, la legislació prohibia tot tipus d’acte públic de caràcter religiós i, per altre, no es podien canviar les tradicions i costums de manera immediata. Veiem uns exemples de cada tipus:

Por el Sr. Miñana se propone al Ayuntamiento se ponga en conocimiento del señor Cura se abstenga, al ser requerido para administrar los sacramentos a algún enfermo, de hacerlo con ostentación y procurando no ir en forma de manifestación con farolillos y linternas y haciendo sonar la campana, puesto que toda clase de manifestaciones están prohibidas en la vía pública y más cuando se trata de cualquiera de las religiones que puedan actuar dentro del territorio español. Por unanimidad se acuerda, vista la proposición que antecede y previa discusión en la que intervienen todos los señores presentes, aprobar la proposición presentada y que se oficie al señor cura con el acuerdo del Ayuntamiento.
Por unanimidad se acuerda, vista la proximidad de las fiestas, que se proceda a la limpieza de la calle Mayor y arreglo de la misma.” (Sessió de l’Ajuntament de 14 de gener de 1932)

En Guadasuar circuló el rumor de que gente extraña iba a quemar la iglesia. Ello bastó para que el pueblo, convertido en un ejército, tomara las bocacalles que dan acceso a la población y pasase la noche en pie de guerra, haciendo que los desconocidos que tal hazaña iban a realizar desistieran de ello. Una comisión del pueblo ha visitado al teniente coronel de la Guardia Civil, de quien recibió instrucciones para prevenir acontecimientos.” (LA VOZ. Madrid, 26 gener 1932)

Se da cuenta por lectura íntegra de una comunicación del Exmo. Sr. Gobernador Civil de la provincia que dice así: “Contestando a la consulta que hace en su oficio de fecha diez y ocho de los corrientes sobre información de la ley de treinta de enero último, he de manifestarle que no puede permitirse que durante la conducción por la vía pública de les cadáveres al cementerio, se escuchen cánticos ni rezos, como así mismo acompañamiento del Clero revestido y con cruz alzada, debiendo verificarse todos estos ritos religiosos dentro de aquel y sobre la sepultura del finado, según dispone el artículo primero del citado precepto legal.

En su consecuencia se recuerda por unanimidad se oficie al señor Cura párroco transcribiéndole el anterior oficio, advirtiéndole al propio tiempo que no se tocarán las campanas en dichos actos, todo ello como consecuencia lógica de la interpretación dada a la referida Ley por el Gobierno Civil de la provincia.” (Sessió de l’Ajuntament de 31 de març de 1932)

El gobernador civil ha impuesto tres multas de 250 pesetas a los párrocos de Albal, Guadasuar y Chella por desobedecer las órdenes dictadas en materia religiosa; ...(LA VOZ. Madrid, 3 de maig de 1932)

“Por el señor Miravalls Girbés, se propone al Ayuntamiento que los bancos existentes en la Iglesia Parroquial, que se dice son propiedad del Ayuntamiento, sean trasladados al salón de sesiones para dar comodidad a público que asiste a las que celebra la Corporación municipal. La presidencia le contesta que se harán las averiguaciones y comprobaciones necesarias y de ser propiedad del Ayuntamiento se comunicará a este para que acuerde acerca de la propuesta.” (Sessió d'Ajuntament del 24 de novembre de 1932). No es tracta més.

“Por el señor Miravalls Girbés se propone al Ayuntamiento la creación de un arbitrio municipal sobre el toque de campanas en general y queda dicha proposición sobre la mesa para su estudio.”(Sessió de l’1 de desembre de 1932). No es tracta més.

A preguntas del Sr. Miravalls Girbés, la presidencia contesta que había concedido la correspondiente autorización para el volteo de campanas en el día de hoy y seguidamente se pasó a votación la proposición de dicho señor que quedó para estudio la sesión anterior, obteniéndose el siguiente resultado: Votan en favor de la misma los señores Ribes Pérez, Úbeda Tormo, Miñana Baixauli, Miravalls Girbés y Oliver Pelegrí, y en contra los señores Herrero Montalvá, Oliver Rosell, García Salvá, Alonso Perales y señor presidente.

Resultando empate de la anterior votación, se consideró de urgencia el asunto a votar, y repetida dicha votación y habiéndose obtenido el mismo resultado, decidió el voto de calidad de la presidencia, quedando desechada por lo tanto la citada proposición.”(Sessió de l'Ajuntament de 8 de desembre de 1932)

"Por el concejal señor Oliver Rosell, presidente de la Comisión de fiestas, se pone en conocimiento de los demás señores que componen la Corporación municipal del programa confeccionado para las fiestas del Porrat que han de celebrarse en los días 21, 22 y 23 del actual, acordándose prestarle su aprobación y que los gastos que se originen sean abonados con cargo al correspondiente capítulo y artículo del presupuesto y que la publicación de dichos festejos se haga por medio de la Unión Radio Valencia.” (Sessió de l'Ajuntament de 13 de gener de 1934)

A Guadassuar, durant 1932 i 1933, hi hagué greus enfrontaments socials derivats de l’incompliment de les Bases de Treball o Bossa de Treball per part de la patronal. Les vagues foren contínues i en setembre de 1933, en la refrega entre vaguistes i Guàrdia Civil, mor el veí Estanislao Galdón Briz i resulten ferits altres manifestants i guàrdies civils. La premsa de tot Espanya es refereix als fets de Guadassuar, en els quals ha d’intervindre el governador civil. L’atur sacseja molts pobles i contribueix a la radicalització social. Aquest serà el problema més dramàtic de molts pobles: com crear llocs de treball per tal que els treballadors puguen alimentar les seues famílies.

És tan greu la situació que en la Junta del Sindicat Agrícola Catòlic, celebrada el dia 18 de febrer de 1934, el soci Vicente Pellicer Arándiga, que abans havia sigut president, demanava “a los patronos que no obstante estar las circunstancias malas que no rebajen los jornales a los obreros”. (Llibre d’Actes del Sindicat Agrícola i Caixa Rural del Santíssim Crist de la Penya).

En aquest context, el dia 24 de juliol de 1934, la imatge del Crist de la Penya pateix un atemptat, que sobretot va afectar a l’altar de fusta i a les andes. Els diaris reprodueixen la notícia: Las Provincias (Valencia, 1866-),  La Región (Ourense, 1910-), La Voz (Madrid, 1920-1939), etc. Algun diari dóna a entendre que s’havia cremat tota la imatge.

El Sol (Madrid, 1920-1939)
La Vanguardia (Barcelona, 1881-) 


Aspecte anterior a la restauració, ennegrit i tacat

La imatge es va salvar, amb taques per tot el cos, en especial en els peus i cames, d’un líquid abrasiu i inflamable, que s’han eliminat recentment durant la seua restauració perquè eren perjudicials.

En les eleccions generals de febrer de 1936, en què s’imposa clarament el Front Popular a tot l’estat, a Guadassuar, com a Benimodo o Carlet, guanyen els partits republicans moderats i de dretes. L’enfrontament entre dretes i esquerres és continu i, cada vegada, més violent.

El 23 d’abril de 1936 la Comissió Gestora Municipal acorda: “Por el Sr. Presidente se manifiesta haber recibido un escrito del Frente Popular en el que aduciendo varias razones desean terminen las manifestaciones religiosas. Tras amplia deliberación se acuerda prohibir las manifestaciones religiosas, entendiéndose entierros con cruz alzada, procesiones y todo cuanto tenga relación en materia religiosa.”

Així arribem al dia 6 de maig de 1936, quan el mestre del Sindicat Agrari Catòlic, Salvador Mahiques és interceptat al costat de l’ajuntament per tres guardes nocturns i mort pel guarda José Martorell Martínez, passades les 12 de la nit, quan tornava a casa, acompanyat de dos joves músics. En aquells dies diverses quadrilles vigilaven el poble perquè no cremaren l’església. L’assassinat apareix en gran part de la premsa espanyola, segons el seu punt de vista (ABC, La Libertad, Las Provincias, El Sol, La Tarde, La Vanguardia, etc.).

Possiblement el dia 7 o 8 de maig, dia del soterrar de Salvador Mahiques, María Moliner, que estava al front de Misiones Pedagógicas, acompanyada pel seu equip (Lola Ochoa; Primitiu Gómez Senent, fill de Nicolau Primitiu, i Leopoldo Piles Ros, joves estudiants), visita Guadassuar (no el dia 3 de maig com s’ha datat erròniament) i es troba amb un poble alterat. Els comentaris que fa de la seua visita a Guadassuar tenen un gran valor testimonial perquè d’una manera molt objectiva fa una anàlisi realista i premonitòria:

Guadasuar. Las pasiones políticas están extraordinariamente encrespadas en este pueblo, el presidente del consejo local, que es médico, nos dijo que se estaba tratando de trasladar la biblioteca, para que estuviese en un sitio más céntrico y más asequible para el vecindario, a un local propiedad del ayuntamiento; pero que en este local había un santo instalado y, aunque el ayuntamiento había requerido a las autoridades eclesiásticas para que lo retirasen no lo podían conseguir y la cuestión se había hecho motivo de pugna entre derechas e izquierdas. Les recomendé que dejen que las pasiones se aquieten antes de hacer violentamente ese traslado, pues esto, al menos durante bastante tiempo, motivaría un alejamiento de una gran parte del vecindario de la biblioteca. 

Nos dijeron que tenían medio comprometido un cine para que hiciéramos sesión y allá fuimos, aunque desde el primer momento comprendimos que no sería una buena sesión. En efecto: acudieron casi nada más que chiquillos, e hicimos, puede decirse, una sesión escolar. Luego nos enteramos que mientras hacíamos la sesión todo el pueblo andaba revuelto por dos cuestiones: la una, el pretendido traslado de la biblioteca que había congregado frente al edificio a donde el ayuntamiento intentaba trasladarla unos esforzados paladines derechistas dispuestos a impedir el traslado, que, según voz que había corrido, habíamos llevado nosotros el propósito de hacer. La otra, el entierro de un joven derechista muy estimado en la localidad, que sus amigos y correligionarios querían a todo trance hacer con cruz, cosa a la que se oponía el ayuntamiento. Por lo visto, esta segunda causa había encrespado tanto los ánimos que se hizo precisa la presencia de gran número de guardias de asalto que debieron de ir de Valencia y a los que vimos entre una gran multitud al marcharnos del pueblo...

(El presidente del Consejo local, cuando yo le recomendaba esperar a intentar el traslado de la biblioteca a un momento más oportuno me decía: “Ca, hombre. A esta gente hay que tratarla a palos, hay que hacer las cosas por la fuerza y que se las traguen quieras que no. Si andamos con contemplaciones, no haremos nada…” A lo mejor tiene razón…)."

També es conserva la fitxa de la Biblioteca Escolar, amb una explicació de per què calia una biblioteca cèntrica:
Guadasuar.- Grupo Escolar Blasco Ibáñez. Maestro encargado don Luis Pons. Han enviado cuestionario. Se nombran bibliotecarios adjuntos a don Salvador Montalvá y don Emilio Cervera.

En la biblioteca, a la que el ayuntamiento actual presta gran atención, han adquirido bastantes obras; entre ellas, la colección completa, encuadernada, de las grandes novelas; tienen también el Espasa, procedente del Ayuntamiento. Sin embargo, no hay lectores adultos, salvo algunos de las clases nocturnas que leen en el mismo local en el tiempo en que se dan las clases. Creen los maestros, así como el alcalde y el presidente del Consejo local, que ese retraimiento se debe a que la escuela está en las afueras del pueblo, y, además, la gente tiene siempre un poco de respeto al local y no entra con toda libertad. De aquí el interés del Ayuntamiento por trasladarla a un local más céntrico, convirtiéndola en verdadera Biblioteca Municipal.”

Evidentment el local al qual es refereixen per instal·lar una biblioteca municipal era l’ermita i el sant era la imatge del Crist, el principal símbol cristià de la població, tot això unit a l’equívoc que la gent creia que era ella qui ordenava llevar el Crist.

L’1 de juny de 1936 l’ermita és confiscada per la Gestora Municipal, trencant el pany, amb la intenció de destinar l’edifici a biblioteca popular, cosa que no es va fer mai (es va destinar a porquera). També es va confiscar el campanar i s’obliga al rector a pagar el lloguer de la casa parroquial.

Per això, l’anda del Crist va ser traslladada a l’església, el que va permetre després substituir la imatge del Crist per la d’un altre Crist del grup de l’altar de la Dolorosa. Així, la imatge va poder ser ocultada en el domicili dels fusters David i Pio Pellicer Sanz, al final del carrer del Carme, els quals construïren un moble-llibreria amb doble fons per ocultar la imatge, que quan es traslladaren de casa al carrer Major també s’emportaren. Mentrestant l’anda va ser destruïda i cremada com la resta d’imatges de l’ermita i de l’església en aquell any 1936.

Amb el colp d’estat militar tot s’agreuja, comença una cruenta guerra civil. Com en la majoria de pobles, immediatament es procedeix a la destrucció de tots els elements de signe religiós (imatgeria, quadres, arxiu parroquial, orgue, etc.). Però a banda de la destrucció de béns patrimonials artístics de gran importància, va ser molt més terrible i cruel la repressió exercida en la reraguarda republicana contra catòlics i persones de dreta (execucions entre 1936-1937) i, després, els afusellaments (1939-1942) i judicis sumaríssims contra persones d’esquerra. Guadassuar i Carcaixent tenen la desgràcia d’encapçalar les xifres de morts a la Ribera, que ja tractarem en un estudi més detallat.

Temps de dictadura

A partir de 1939, amb la dictadura de Franco i l’auge del nacionalcatolicisme, totes les cerimònies religioses tornen a ocupar un primer lloc. De fet les primeres grans festes religioses d’aquell any foren les del Crist i la de la Mare de Déu d’Agost.

Després de guerra la imatge del Crist estigué en l’església parroquial fins que es va refer l’ermita. En 1952 encara ocupava la segona capella a la dreta, aquella on abans estava l’altar de la Dolorora, com un altar provisional, davall d’un dosser. L’any 1942, com ja hem dit, l’escultor valencià Enrique Galarza Moreno va construir les actuals andes, rèplica de les primitives de 1916. Sembla que la capelleta de la ressurrecció de la viuda de Naïm és original, salvada del foc.

En aquest moment el mestre Virgili Beltran va composar la marxa solemne “Al Santíssim Crist de la Penya” (1942), per a la seua processó, a partir dels Gojos cantats de base melòdica tradicional.



La festa del Crist serà, sens dubte, la més important de tot el cicle anual, mostra d’això és que l’any 1956 el Vicari General de la diòcesi ha de signar un decret autoritzant el recorregut especial de la processó perquè la massiva assistència així ho exigia i no cabien els participants en els carrers de volta tradicionals.

La restauració actual

La imatge del Crist, de finals del segle XVII i principis del ΧVIII, amb uns tres-cents anys d’antiguitat, és una talla barroca de gran qualitat, de bella factura escultòrica, de les més importants de la Ribera. Però el pas del temps es deixava notar negativament: el braç dret presentava un trencament imminent i la imatge mostrava un ennegriment general, amb molts agents corrosius que la desfiguraven. Per això, l’any 2006 l’Institut de Restauració de Béns Culturals de la Universitat Politècnica de València va restaurar la imatge barroca del Crist, eliminant tots els elements abrasius incrustats i recuperant la policromia original. El procés va estar dirigit pel professor Vicent Guerola i es van utilitzar les tècniques més avançades en restauració del patrimoni històric de tipus religiós (la Tomografia Axial Computada-TAC) per analitzar tot l’interior i obtenir una visió tridimensional. 


  Acabada la restauració


BIBLIOGRAFIA I DOCUMENTACIÓ:
Arxiu de GUADACOOP: Llibre d'Actes del Sindicat Agrícola i Caixa Rural del Santíssim Crist de la Peña.
Arxiu Històric Municipal de Guadassuar (AMG): Llibres d’Actes d’Ajuntament.
Arxiu Parroquial de Guadassuar: Índex de l’arxiu.
Biblioteca Virtual de Premsa Històrica del Ministeri d’Educació, Cultura i Esport.
CALVO, Blanca I SALABERRIA, Ramón (eds.): Dossier María Moliner, organizadora de las Bibliotecas de Misiones Pedagógicas en Valencia, en Educació y Biblioteca, nº 175 (Enero-Febrero, 2010). Madrid, 2010, pàgs. 43-95.
GOMIS BAIXAULI, Teresa (2016): "De quan María Moliner va visitar Guadassuar" en Programa de Fira i Festes 2016. Guadassuar.
Hemeroteca Digital de l’ABC.
Hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional d’Espanya.
Hemeroteca Digital de La Vanguardia.
ROIG BARRIOS, Agustí: Notes de Salvador Mahiques Montalvá (1895-1936).
ROIG BARRIOS, Agustí: "Les andes del Sant Crist de la Penya”, en Festes d’estiu 2005. Ajuntament de Guadassuar (Set i Set indústria gràfica, la Pobla Llarga), pp.13-17.
.