LES ELECCIONS LEGISLATIVES A GUADASSUAR. I: 1901

1. La Restauració 1875-1931

Aquest període es divideix en tres regnats:

-El d’Alfons XII, que va ser proclamat pel pronunciamiento del general Martínez Campos a Sagunt el 29 de desembre de 1874. Moriria el 25 de novembre de 1885, li faltaven tres dies per complir els 28 anys.

-La regència de la seua viuda Maria Cristina d’Habsburg-Lorena, s’havien casat el 29 de novembre de 1879.

-Alfons XIII, nascut el 17 de maig de 1886, seria proclamat rei quan va jurar la constitució el dia del seu aniversari en 1902, en complir els 16 anys tal com estipulava la constitució de 1876 (art. 66). Les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 provocaren el seu exili tres dies després.

Un altre criteri consisteix a assenyalar el període de vigència de la constitució de 1876, que duraria fins el colp d’estat del general Primo de Rivera en 1923. Aquesta llei fonamental es caracteritzava pels poders que concedia al rei, entre d’altres: fer les lleis amb les Corts (art. 18), convocar i dissoldre-les (art. 32), concedir graus i ascensos militars (art. 53). En matèria electoral estipulava que s’elegiria un diputat per almenys 50.000 habitants (art. 27) i per un període de 5 anys (art. 30).

El partit que constituí la base del règim fou el Partit Liberal-Conservador, després només Conservador d’Antonio Cánovas del Castillo, líder fins que va ser assassinat per l’anarquista italià Angiolillo al balneari de Santa Àgueda d’Arrasate-Mondragón el 8 d’agost de 1897. L’alternança la donava el partit de Práxedes Mateo Sagasta, primer Constitucional (per partidari de la constitució progressista de 1869), després Liberal Fusionista en recollir altres grups (maig 1880) i finalment Liberal (juny 1885). El poder del rei arribà al punt que en no acordar els dirigents liberals el successor de Sagasta fou el rei qui el designà i no seria l’última volta: així nomenaria a Montero Ríos (1905), Canalejas (1910) i el comte de Romanones (1912). Es tracta de partits de notables, que no funcionen en base a militants ni congressos.

El funcionament del sistema era de dalt cap avall. El president elegit pel rei nomenava un govern en el qual corresponia al ministre de la Governació (“el gran elector”) aconseguir una majoria suficient. Per això, en entrar al càrrec col·locava els seus partidaris per a aconseguir-la, deixant els del partit rival fora dels ressorts del poder (cesantes).

Se sol atribuir al pacte del Pardo entre Cánovas i Sagasta, que hauria tingut lloc la vespra de la mort d’Alfons XII, l’acord per alternar-se en el poder, si bé el torn ja havia començat el 1881 en accedir Sagasta al poder per primera vegada en aquest règim. No existeix un text del que pactaren però les conseqüències són evidents, en un moment d’incertesa ja que com que la regent estava embarassada no sabien si hi hauria rei o reina, tot recordant les guerres civils provocades pels carlins que no acceptaren una reina.

2. Legislació

La Llei de divisió de districtes electorals es va aprovar al Congrés dels Diputats en la sessió del divendres 30 de desembre de 1870, el mateix dia en què va morir el cap del govern general Prim a conseqüència de l’atemptat que va patir tres dies abans. La llei es va publicar en un Suplement de la Gaceta de Madrid (antecedent del BOE) el 27 de gener de 1871, signada pel regent el general Serrano i el ministre de la Governació Sagasta. Es basava en els partits judicials, de manera que la província de València quedava dividida en 13 districtes que elegirien 15 diputats. El de la ciutat de València elegiria 3 diputats (cada votant podia triar-ne fins a dos candidats) i un els altres, aquests amb una població cada un al voltant dels 40.000 habitants. Prenia com a referència el cens de 1860.

Dels 7 municipis valencians entre 10.000 i 20.000 habitants 3 estaven al districte d’Alzira: la capital de la Ribera Alta, Algemesí i Carcaixent, ací també apareixia Guadassuar. A partir de Benimodo i l’Alcúdia (aleshores de Carlet) formaven part del de Xiva, excepte Carlet, que pertanyia al d’Énguera i tenia més habitants que la que donava nom al districte. Russafa, aleshores municipi independent, s’incloïa al districte de Sueca, on romandria a pesar d’integrar-se a València el 1877. Aquesta divisió patiria alguns retocs posteriorment però no el número de diputats a elegir per la província de València. En l’actual període democràtic ha oscil·lat entre els 15 i els 16 diputats d’un total de 350. 

Per la Llei Electoral de 26 de juny de 1890 el govern llarg (així anomenat perquè va ser l’únic que estigué a punt d’arribar als 5 anys que corresponien a la legislatura) de Sagasta reinstaurava el sufragi universal que ampliava a quasi 5 milions el cens electoral quan abans era de menys d’un milió amb el sufragi restringit. L’edat mínima per a poder exercir el dret al vot era els 25 anys, la que marcava la majoria d’edat i calia dos anys de residència en un municipi concret. Determinava 26 circumscripcions que corresponien a les 24 capitals de província més poblades més Jerez i Cartagena que elegirien un total de 88 diputats distribuïts proporcionalment. La resta de capitals de província (25) i els 282 districtes elegirien 307 diputats, un cada un, el que fa un total 395. Quedaven els 29 de Cuba i els 13 de Puerto Rico que celebrarien eleccions espanyoles fins abril de 1898, dos mesos després de l’explosió al Maine i de la declaració de guerra dels Estats Units a Espanya. Hi inclogué uns col·legis especials (Cámaras, Sociedades de amigos del país...) que només existiren durant la dècada final del segle XIX i triaven fins a 4 diputats en total. Posteriorment el nombre de diputats augmentaria progressivament intentant compassar-lo amb l’increment demogràfic.

No existien documents d’identificació personal, els vots no s’introduïen en sobres. 

3. Alguns aspectes socioeconòmics 

L’any 1900 Espanya tenia una població de 18.600.000 habitants. La província de València en tenia 806.500. Guadassuar, 2.676 h.

A principis del segle XX l’agricultura suposava ⅔ parts de la mà d’obra, indústria i mineria el 16 % i la resta el sector servicis. Cap al 1900 l’analfabetisme afectava el 75 % de les dones i el 58 % dels homes. A penes assistia a classe la meitat dels xiquets. No es va crear cap Institut de Secundària en l’últim terç del segle XIX El ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts es va separar del de Foment pel govern conservador de Silvela en abril de 1900 sent Antonio García Alix el primer ocupant de la cartera. L’any següent, ocupant el càrrec el liberal comte de Romanones, l’estat començà a pagar el sou dels mestres que fins aleshores era abonat pels ajuntaments, s’amplià l’escolarització als 12 anys i s’establí un pla d’estudis idèntic per a xiquets i xiquetes. El 1900 el ministre de Governació conservador Eduardo Dato aprovà la Llei d’accidents de treball que n’atribuïa la responsabilitat als patrons i limitava els abusos laborals a dones i xiquets.

4.- Les eleccions de 1901 

Els precedents de les eleccions de 1901 parteixen de la renúncia de Francisco Silvela el 21 d’octubre de 1900. Va ser substituït pel general Marcelo Azcárraga, també conservador, que suspengué les garanties constitucionals en tota Espanya i decretà l’estat de guerra el 14 de febrer de 1901 pel matrimoni de la princesa d’Astúries i hereva de la corona espanyola María de la Mercedes de Borbón y Habsburgo-Lorena amb Carlos de Borbón-Dos Sicilias. La polèmica provenia del fet que el promés havia donat suport al pretendent carlí Carles VII. Azcárraga dimití el 25 de febrer. La regent cridà a Sagasta al govern i prengué possessió el 6 de març. Tres dies després va restablir les garanties constitucionals. El 24 d’abril dissolgué les corts i convocà les eleccions per diumenge 19 de maig. El ministre de Governació era Segismundo Moret. Es mantenia la dissidència del Partit Liberal per la dreta de Gamazo i els seus partidaris. Del Partit Conservador quedaven fora els partidaris de Romero Robledo des de la mort de Cánovas.

L’11 de juny se celebraria l’obertura de la 11a legislatura.

Ens situem en les primeres eleccions del segle XX i les últimes de la Regència de Maria Cristina d’Habsburg Lorena.

Els resultats a nivell estatal foren (extraem els totals per grups polítics de Martínez Cuadrado 1969, II p. 673, encara que és difícil de confirmar ja que ni la documentació electoral ni tan sols les llistes de la pàgina del Congrés actual donen l’afiliació política dels diputats en la Restauració):

-republicans: 19; 2 a Barcelona (minoria): Francesc Pi i Margall, protagonista en la I República, elegit per última vegada (mor el 29 de novembre de 1901) i per primera Alejandro Lerroux, protagonista en la II República. Cap a Madrid. Un a Girona i Tarragona. 2 a Saragossa. Un als districtes de Balears. Un a Castelló capital i 2 a València.

-liberals: 233

-liberals de Gamazo: 12

-conservadors: 79

-conservadors de Romero Robledo: 8

-Regionalistes: 6. Triomfà a Barcelona circumscripció la candidatura dita dels 4 presidents, d’entitats empresarials i culturals, amb el suport de la Lliga Regionalista i en tragueren dos més pels districtes de la província. Per primera vegada arribaven a tindre representació.

-Carlistes i integristes (els integristes constituïen una escissió del carlisme encapçalada per Ramon Nocedal el 1888): 7; 3 a Navarra (d’un total de 7), 2 a Guipúscoa (d’un total de 5), un a Palència i un a Salamanca.

-Independents: 28

-No establits: 9

Total 401

Oficialment l’abstenció va ser del 33 %, però seria molt més alta: a Madrid del 80 %, a Barcelona entre el 60 i el 70 %.

Aquestes eleccions de 1901 serien les últimes a què es presentaria Sagasta. Va dimitir el 3 de desembre de 1902 per un vot de censura a la política naval i un mes després moria (5/1/1903).

El governador civil de València era Lorenzo Moncada des de l’11 de març en substitució de Ricardo Díaz Merry.

El president dels liberals valencians Manuel Sapiña viatjà a Madrid per a conéixer l’encasillado, la distribució de diputats de la província decidida pel govern liberal, a excepció de la circumscripció de València que ja no es podia manipular.

A València resultaren elegits V. Blasco Ibáñez i Rodrigo Soriano que trencarien sorollosament per un article de l’últim en el diari El Pueblo (4/2/1903) i donaria lloc a una violenta enemistat. En aquest 1901 formaven la Fusión Republicana, candidatura republicana anticlerical, com s’autodenominava. El tercer seria el Dr. Francisco Moliner Nicolás, promotor del Sanatori antituberculós de Portaceli, que tenia el suport de conservadors i liberals. Fora dels escons quedaven Polo y Peyrolón, catòlic conservador; Fernando Ibáñez, liberal; José María Escuder, de la Concentración Republicana, i altres.

A Requena la disputa entre candidats liberals es resoldrà a favor de Javier Lamo de Espinosa que derrota a Fidel García-Berlanga, encara que en un primer moment havia estat al revés fins que el 22 d’octubre es decidí la victòria de Lamo.

Guanyen liberals a conservadors: a Gandia Sinibaldo Gutiérrez Mas a Federico Trénor; a Xelva José Manteca Oria a Ramón Puchol Ferrer; a Sagunt Luis Doménech Cervera a Antonio Lázaro Tensa.

Guanyen liberals a republicans: a Xiva Juan Busutil Montón a Luis Morote Greus; a Xàtiva Francisco Laiglesia y Auset a Menéndez Pallarés.

A Sueca Francisco Peris Mencheta, que gaudia de l’encasillado dels dos partits dinàstics, a Nicolás Salmerón y Alonso, que havia estat cap del govern durant la I República. A Torrent, el nebot de Romero Robledo, Francisco Javier Bores y Romero, exemple de cunero, candidat sense cap lligam amb el districte pel que es presentava. Va ser diputat per Tarragona, Màlaga, Torrent, Granada i Tenerife.

Són elegits sense oposició els liberals Carlos Testor Pascual per Énguera, Manuel Iranzo Benedito per Albaida, Francisco Martínez Bertomeu per Llíria. Serà també el cas a Alzira d’Estanislao García Monfort amb 8.025 vots en tot el districte, ara anomenat Alzira-Alberic. Aquest últim municipi en 1871 havia estat inclòs al de Xàtiva. A Guadassuar el votaren 235 dels inscrits al cens.

El resultat de la província seria per tant, 9 liberals, 2 republicans, 2 independents monàrquics i un conservador de Romero Robledo.

La intervenció del govern en aquestes eleccions es va concretar en les següents accions:

Al districte de Gandia es va suspendre l’ajuntament de Tavernes, al de Llíria el de Bétera. Al d’Alzira el candidat García Monfort aconseguí que el governador expedientara els alcaldes d’Alzira i Alberic. Es nomenaren un total de 15 alcaldes per Reial Orde, entre ells, el de València José Igual i de la Ribera Alta el de Carlet José Primo, Alzira Francisco Redal i Alberic José Balaguer (Martínez Relanzón 2020: 46) 

Els candidats

Manuel Sapiña Rico (Cullera 1833-València 1913), diputat liberal al Congrés, en la legislatura 1893-95 pel districte de Sueca i en la de 1905-1907 pel districte de Gandia. President de la Diputació de València en 1881. Sent alcalde de València va crear en 1886 el primer Concurso Musical patrocinat per l’ajuntament, precedent dels certàmens actuals. El cacic del Brosquil per als republicans. 

Estanislao García Monfort (Utiel 1844-Múrcia 1907). Va ser 5 voltes diputat al Congrés: 1872-73 pel districte d’Énguera pel Partit Radical de Ruiz Zorrilla, 1891-92 i 1893-94 per la Cámara de Comercio, Industria, Navegación y Agricultura, escó al qual renunciaria per ser nomenat el 4 d’abril de 1894 director general de Duanes en un govern liberal de Sagasta, 1898-99 i 1901-03 pel districte d’Alzira. El 19 d’octubre de 1897 va ser nomenat director general del Deute, de nou amb Sagasta, cosa que el portaria a fer front als desequilibris pressupostaris provocats per la guerra colonial de 1898. Va ser fundador (1879) i president de l’Ateneo Mercantil de València. Últim  president de la Sociedad Abolicionista de la Esclavitud 1883-88 entitat que desapareixeria en aconseguir el seu objectiu.

5. Les eleccions a Guadassuar

Donem seguidament la informació que recull la documentació oficial. Òbviament, no implica un balanç exhaustiu de tota la realitat del moment.

Com hem vist, el 24 d’abril es convocaven les eleccions. Dos dies després quedaven exposades al públic les llistes definitives d’electors com acreditaven l’alcalde i el secretari municipal Fulgencio González Aguilar. El 10 de maig es nomenaven com a presidents de les meses electorals: per a la 1a secció Casa Capitular (Ajuntament) l’alcalde Vicente Alonso Ramos, com corresponia legalment. Per a la 2a, Escola de Xiquets, situada a l’antic Musical (ara carrer Salvador Mahiques), Vicente García Martínez, primer tinent d’alcalde. El 15 de maig Eduardo Giménez Valdivieso com a secretari de la Diputació Provincial de València i de la Junta Provincial del Cens certificava que aquesta Junta havia acordat proclamar candidats i nomenar interventors i suplents per a les meses electorals. Els candidats serien Estanislao García Monfort i Manuel Sapiña Rico, els dos liberals. Però el dia de les eleccions el nom de Sapiña no apareix enlloc.

El 17 de maig Eusebio Sagasta Ramos com a secretari del Jutjat d’Instrucció d’Alzira certificava que des de l’1 d’abril fins a la data esmentada no apareixia cap resolució judicial ferma que afectara la capacitat electoral de cap veí de Guadassuar. Amb les mateixes dates, Salvador Barberá Barberá, com a jutge municipal, certificava que no havia mort cap veí de la vila inclòs al cens electoral.

Les meses es constituïen a les 7 del matí. La votació començava a les 8 i es tancava a les 4 de la vesprada.

En la Casa Capitular (Ajuntament) els interventors havien de ser Bautista García Roselló, Ángel Alonso Ramos, José Oliver Huguet i Carlos Barberá Gimeno. Aquest últim seria substituït per Joaquín Perales Barberá. Els altres suplents eren Francisco Reig González, Bautista Alós Perales i José Barberá Castell. El resultat en aquesta mesa va ser de 110 vots a favor del candidat Estanislao García Monfort, d’un cens total de 248 electors. Per tant, el percentatge de votants sobre el cens va ser del 44,35 %.

En el de l’escola de Xiquets, els interventors eren Francisco Montalvá Juan, Francisco Sais Roig, Joaquín Boil Renart i Enrique Rosell Barberá. Els suplents: José Sais Jornet, Agustín Domingo Ríos, Vicente Osca Ramos i José Boil Renart. El resultat, 125 vots a favor del candidat d’un cens de 288, percentatge de votants: 43,40 %.

Com que no es va produir cap reclamació o protesta, tots els vots havien estat vàlids, es va procedir a cremar-los.

L’Administració de Correus d’Alzira notificava que a les 18 hores l’alcalde de Guadassuar havia entregat el certificat oficial sobre el resultat electoral dirigit al secretari de la Junta Central a Madrid i al secretari de la Junta Provincial del Cens de València.

Es van designar interventors a Ángel Alonso Ramos per la Casa Capitular i Francisco Montalvá Juan per l’Escola de Xiquets per a representar les seccions a la Junta d’escrutini general a Alzira el 23 de maig a les 10. El resultat per seccions al districte d’Alzira-Alberic va ser publicat al Boletín Oficial de la Provincia de Valencia al número corresponent al 29 de maig.

El cens electoral estava signat pel president i secretari de la Junta Provincial del Cens, que ho eren també de la Diputació de València, Francisco Serrano Larrey i Eduardo Giménez Valdivieso l’1 de maig de 1900, encara que l’elaboració del mateix corresponia a l’ajuntament. Formaven part del cens electoral el número d’electors següent segons els carrers:

Casa capitular:

Major: 36

Mare de Déu del Carme: 11

Nou: 53

Santa Llúcia: 37

de la Creu: 10

Tarragona (ara del bisbe Vicent): 40

Sant Roc: 12

Jesús: 5

de l’Hort: 31

de la Mola (ara Mestre Cuevas): 1

Fora dels casc urbà: 12, distribuïts així:

Garrofera: 6

Molí Pinet: 1

Casa Castany: 1

C. Anguilera: 1

C. Frares: 1

Molí de la Mata: 1

Afores: 1

Total: 248, dels quals sabien llegir i escriure 74, un 29,83 % 

Escola de Xiquets:

Major: 31

Pujadeta (ara Mare de Déu de la Misericòrdia): 34

de la Mola: 27

l’Ermita: 44

Alzira: 36

del Sol: 49

Sant Vicent: 15

Ortells: 4

Sant Antoni: 12

Estret (ara sant Josep): 18

Fora del casc urbà: 10, distribuïts:

Casa Pinada: 2

C. Tendero: 1

C. Ermita: 1

C. Escorxador: 1

C. Roncal: 1

C. Soler: 1

Afores Molí: 1

C. Teular: 1

Afores Alberg: 1

Total 285, dels quals sabien llegir i escriure 86, un 30,17 %

 

El total d’electors del poble era de 533 i el percentatge de població alfabetitzada masculina era del 30,01 %, majors de 25 anys, recordem. Entre els majors de 10 anys a Espanya era del 53 % (femenina: 31 %). A la província de València era del 41 % (femenina: 24 %). 

La distribució que dona el cens per professions és la següent:

Professió	Casa Capitular	Escola de Xiquets	Total
Llauradors	223	251	474 (88,93 %)
Comerciants	2	9	11
Fusters	3	4	7
Pastors	2	4	6
Moliners	5	1	6
Empleats	2	3	5
Barbers	2	3	5
Carnissers	-	4	4
Obrers	2	2	4
Ferrers	2	-	2
Terrisser	-	1	1

Casa Capitular:

Capellà: Eduardo Alberich Verdejo. Apareix com a batxiller en l’Institut Lluís Vives de València per la promoció de 1848. Rector 1878-1907.

Veterinari: Rafael Comins Marzal.

Advocat: Joaquín Osca Codina.

Metge: Francisco Pelluch Pons.

Estudiant de capellà: Arturo Ruiz Perales (1874-1930).

Escola de xiquets:

Mestre: Antonio Esteve Ramos.

Cego: 1

Vicari: Joaquín Llopis Sanfelipe.

Font primària: Legislativas 1896-1923. Arxiu Municipal de Guadassuar

 Joaquim Anyó Oliver

Bibliografia

MARTÍNEZ CUADRADO, Miguel: Elecciones y partidos políticos en España (1868-1931). Madrid, 1969.

MARTÍNEZ RELANZÓN, Alejandro: “La intervención del gobierno en las elecciones de la provincia de Valencia durante la restauración (1876-1923)”, en HISPANIA NOVA, 18 (2020), págs. 38-74 DOI: https://doi.org/10.20318/hn.2020.5099.

PANIAGUA, Javier I PIQUERAS, José A.: Diccionario biográfico de políticos valencianos 1810-2003. València, 2003.

YANINI MONTES, Alicia: Elecciones caciquiles en la provincia de Valencia entre 1876 y 1901. Tesis doctoral dirigida por Javier Tusell Gómez. Universitat de València, 1983.

(Agraïm al cronista local J. Enric Mut l’ajuda que ha prestat per fer possible aquest treball).

 

 

EL LLOC D'ORIGEN DEL MESTRE CUEVAS (JUAN VICENTE CUEVAS PERALES)

Juan Vicente Cuevas, fill de Vicente Cuevas i de Mariana Perales, ambdós de Guadassuar, va nàixer el dia 8 de febrer de 1782 i va morir el 20 de desembre de 1855, als 73 anys. Sacerdot, organista i mestre de Capella de les catedrals de Tortosa (1817-1818), Col·legiata de Xàtiva (1818-1825), Toledo (1825-1826), Còrdova (1826-1833) i València (1833-1855).

Existia el dubte d’on havia nascut Juan Cuevas perquè es repetia que havia estat batejat a la parròquia de la Santa Creu de València, però nova documentació de la pròpia mà de Juan Cuevas aclarix la qüestió. Fins al segle XX la majoria de nadons eren batejats el mateix dia del naixement o dies posteriors més immediats, per això era molt estrany que nasquera a Guadassuar i fora batejat a València.

A son pare, Vicente Cuevas, el tenim documentat a Guadassuar com a Mestre dels Xiquets de Primeres Lletres entre 1764-1765, quan renuncia per la rebaixa del seu sou, encara que també el trobem com a encarregat dels Llibres de l’impost de l’Equivalent (1765) o col·lector del sequiatge (1771) ... Es va casar el 1775 a Guadassuar i, abans de 1782 data del naixement del fill, es van traslladar a València. Sembla que el seu germà era Joseph Vicente Cuevas, sastre. Els dos estan documentats en el llistat de l’Equivalent de 1771, el primer amb 19 lliures i el segon amb 10 lliures.

Vicente Cuevas

6-II-1764: Vicente Cuevas, mestre dels xiquets, per salari de 50 lliures

28-II-1765: Renuncia a l’ofici de mestre, possiblement per ser escàs el sou (rebaixat a 20 lliures) i pels endarreriments ocasionats per l’endeutament municipal  

1765: Encarregat dels Llibres de l’Equivalent  

1771: Col·lector del Sequiatge i escuratge

Fins febrer 1777: Substitucions mestre dels xiquets

AMG. Actes Municipals i de la Junta de Propis i Arbitris.

Juan Cuevas, el 21 d’agost de 1801, amb 19 anys, va sol·licitar accedir als Quatre Ordes Menors (l’acolitat, l’exorcistat, el lectorat i l’ostiariat) a títol de Mestre de Capella de la Parròquia de Sant Martí, abans d’accedir al sacerdoci. Ja era un clergue tonsurat (amb coroneta), adscrit a la parròquia de la Santa Creu (o del Carme) de València.

“Nos, D. Fray Joaquín Company, por la gracia de Dios y de la Santa Sede Apostólica, Arzobispo de Valencia, del Consejo de S.M., etc.

Hacemos saber al rector, ó Regente la Cura de Almas de la Iglesia Parroquial de Sn. Martín: Que D. Juan Cuevas se halla admitido por Nos á los Quatro Menores Órdenes á título de la Plaza de Magisterio de Capilla de dicha Iglesia…”

El dia 3 de setembre de 1801 comparegué en la Secretaria de l’Arquebisbat i, després de jurar dir la veritat, va contestar sobre el que li demanaven i en esta declaració afirma ser natural de València, de la parròquia de Sant Pere:

“En la ciudad de Valencia, a los tres de Setiembre de mil ochocientos uno, en esta Secretaría de Cámara y Gobierno de S.E.Y. el Arzobispo, mi Sor, compareció D. Juan Cuevas, á quien se le recibió juramento que hizo por Dios Nuestro Señor, bajo de cuyo cargo prometió decir verdad en lo que supiere y le fuere preguntado, y siendo de su naturaleza, domicilio y demás concerniente en el asunto, dixo ser natural de esta ciudad, hijo de Vicente y de Mariana Perales, consortes. Que ha residido siempre en Parroquial de Sn. Pedro sin ausencia notable. Que no ha contrahido impedimento ni irregularidad, ni padece enfermedad contagiosa ni otra que le prive los sentidos é impida poder recibir los Quatro Menores á que se halla admitido por S.E.Y. á título de Plaza de Magisterio de Capilla [f. 2v] en la Parroquial de Sn. Martín.

Que esta es la verdad so cargo del juramento en el que se afirmó, y dixo ser de diez y nueve años de edad, y lo firmó conmigo, de que certifico.

Dn. Juan Cuevas (rubricado)”

Declaració jurada de Juan Cuevas. Correcció: Parroquial de Sta. Cruz = Sn. Pedro

A partir de les seues respostes i de l’expedient format podem deduir la següent informació:

1.- Era natural de la Parròquia de Sant Pere de València, existent a l’interior de la Catedral o Seu de València (actualment suprimida), i segurament seria batejat allí.

2.- Quan és tonsurat està adscrit a la Parròquia de la Santa Creu (o del Carme) de València. Moltes vegades es confon este destí amb la seua procedència.

3.- Accedirà als Quatre Ordes Menors com a Mestre de Capella de la Parròquia de Sant Martí, el 1801, com ja se sabia.

Rectificació: 19 (anys), natural de Sta. Cruz, hijo de Vicente y Mariana Perales = S. Pedro


Firma autògrafa del Mestre Cuevas

Esta informació no desvincula en cap moment la seua relació amb Guadassuar, on tenia casa i propietats rústiques. La seua casa, encara existent, està situada al carrer de la Mola o de la Mola de l’Alter (documentat des de 1609), actual carrer del Mestre Cuevas núm. 17, carrer que porta el seu nom perquè existia coneixement que havia residit allí. El 15 de febrer de 1917 l’ajuntament li dedicà el carrer i el 21 de novembre de 1920 aprovà la col·locació de la placa al carrer.

Sembla que com tenia una salut delicada amb èpoques de baixa per malaltia de tipus depressiu, passava llargues temporades al nostre poble, per això encara es conserven algunes partitures dedicades a les advocacions religioses locals, a la primera Banda de Música, etc., a més de totes les obres cremades durant la guerra de l’arxiu musical de la parròquia.

Pel que fa a les propietats, el seu nom el trobem en els llistats de la Contribució:

Per exemple, en el Llibre de les Hisendes de 1841, llegim: “Calle la Muela, una casa lind. Ramón Perales y D. Juan Cuevas, justipreciada en 1.200 rs. vellón. Renta 36 rs. vellón.”

També en els registres de la contribució rústica; per exemple, el 1854 les seues propietats a Guadassuar estaven valorades en 2.479 reals.

Contribuents de València:
  
Núm. 1232. D. Juan Cuevas     Terres: 2.320 rs   Casa: 159 rs    Total: 2.479 rs    Quota contribució: 367’16 rs            Quota trimestral: 91’29 rs

El seu nom es repeteix fins a l’exercici 1874-75, entre els contribuents de València, i això que havia mort el 1855. La contribució, en este últim registre, ja s’expressa en pessetes:

Repartiments de la Contribució 1874-75 (últim):

Contribuents de València =

Núm. 1075    D. Juan Cuevas      Valor total: 290 ptes       Recàrrec municipal 9,28 ptes     24 cèntims (cobrança municipal)    Total 9,52 ptes  Total trimestral 2,38 ptes

En definitiva, aclarim un dubte que ja existia i que no implica cap canvi perquè Juan Vicente Cuevas Perales sempre es va sentir vinculat amb Guadassuar, on exercí també durant certes èpoques el seu magisteri musical en la parròquia, aportà les seus obres i influí en els organistes i músics de Guadassuar.

J. Enric Mut Ruiz

Cronista Oficial de Guadassuar

Documentació d’arxiu:

ADV. Secció I, fondo I, Ordes, sig. 49/31 (1801).
AMG. Llibre d’Ajuntaments de la Vila de Guadassuar, sig. 04/02 (1752-1764).
AMG. Llibres d’Actes d’Ajuntament, sig. 04/03 (1765-1778).
AMG. Llibre de Juntes i deliberacions de Propis i Arbitris, sig. 04/07 (1762-1827).
AMG. Llibre de les Hisendes dels veïns de Guadassuar (1841).
AMG. Contribucions. Rústica i Pecuària, sig. 5/011 (1854-1860).
AMG. Contribucions. Rústica i Pecuària, sig. 5/001 (1861-1867).
AMG. Contribucions. Rústica i Pecuària, sig. 5/002 (1868-1875).


Bibliografia:

AADD. Gran Esciclopedia de la Región Valenciana. Valencia, 1973.
AADD. Diccionario de la Música Española e Hispanoamericana, dir. Emilio Casares Rodicio, vol. 4. Madrid: SGAE, 1999, pp. 298 i 300-301.
AADD: Diccionario de la música valenciana, dir. Emilio Casares Rodicio. Madrid: Instituto Complutense de Ciencias Musicales, 2006.
Adam Ferrero, B.: Músicos valencianos. Valencia: Ed. Piles, 1986.
Boïls Ibiza, Juan B.: “Sobre J. Cuevas i alguna cosa més”, en Setmana de Danses. Guadassuar, 1995.
Boïls Ibiza, Juan B.: El mestre de capella Juan Cuevas. València: Universitat de València - Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació, 2001 [tesina inèdita].
Boïls Ibiza, Juan B.: "Juan V. Cuevas: el mestre Cuevas", en Revista de la Societat Musical Guadassuar, n. 19 (abril-juny 2002), p. 8-9.
Boïls Ibiza, Juan B.: “Unes notes sobre l’autor dels Misteris del novenari de Montesa: el mestre Juan Cuevas (1782-1855)”, en Festes Patronals Montesa. Montesa, 2007.
Boïls Ibiza, Juan B.: “El mestre Cuevas encara sona», en Així som, núm. 13. Guadassuar, 2007.
Boïls Ibiza, Juan B.: “Música a Guadassuar fins a les darreries del segle XIX”, en Actes de la XV Assemblea d’Història de la Ribera. Benimodo, 2012.
Boïls Ibiza, Juan B.: “Músics guadassuarencs anteriors al segle XIX”, en Fira 2013. Guadassuar, 2013.
Climent i Barber, J.: Fondos musicales de la región valenciana, I. Catedral metropolitana de Valencia. València: Diputación de Valencia, 1979.
Climent i Barber, Josep: Orgues i organistes catedralicis de la València del segle XIX. València: Lo Rat Penat, 2002.
García Seco, José Andrés: “El maestro Juan Vicente Cuevas y Perales”, en Fira i festes 1987. Guadassuar (Gràfiques Boix, l’Alcúdia), 1987.
Roig Barrios, Agustín: “El maestro Juan Vicente Cuevas y Perales”, en Feria y Fiestas 1973. Guadassuar (Imp. Peris, Guadassuar), 1973.
Roig Barrios, Agustín: “Hijos ilustres: Juan Vicente Cuevas Perales”, en Boletín Informativo Municipal, núm. 3 (gner-febrer 1980). Guadassuar: Ajuntament, p. 9.
Roig Barrios, Agustín: “Hijos ilustres: Juan Vicente Cuevas Perales”, en Ribera Alta, juny 1984, p. 5.
Roig Barrios, Agustín: “Villancet a la Verge de l’Assumpció, composat pel nostre paisà, el mestre Cuevas”, en Festivitat de la Verge de l’Assumpció 1993. Guadassuar, 1993.

AL VOLTANT DEL TOPÒNIM FENTINA

Fesa de Fentina de la Séquia Reial del Xúquer

Entre els termes d’Algemesí i Guadassuar s’estén l’antic territori de l’alqueria de Fentina, que tot i estar dividit ha perdurat a través del temps com una unitat amb el manteniment del topònim per designar una sèquia i una gran partida rural, repartida entre els dos pobles.

Aquesta alqueria es pot documentar des del temps de la conquesta cristiana, en un primer moment amb la variant Fantina; però, com que no va reeixir com a nucli de població, possiblement per la seua inadequada ubicació, molt prompte es va convertir en un despoblat.

1. 1242: Donació a Fançina, terme d’Alzira (Llibre del Repartiment): “2070. Dominicus Martini, S. d.Olit, Paschal de Stelle, cum L sociis, Cl jovatas in Fançina et singulos domos. Et dant annuatim unusquisque IIII solidos et alia regalia. V idus decembris. Recipit MD solidos” (9 desembre 1242).

(“Domingo Martí, S. d’Olit, Pasqual d’Estella, amb 50 socis, 150 jovades a Fentina i sengles cases. I donen anualment 4 sous i altres regalies. 9 de desembre. Rep 1.500 sous”)

2. 1246: Alqueria de Fantina, terme d’Alzira: “Et volumus quod idem sarraceni recuperent hereditates de Alguayepes, et quod cristiani tenentes instrumenta nostra quibus in certis sive spetialibus aut assignatis locis iovatas sive terras non dederamus, habeant et percipiant hereditates suas in illis septem alcheriis que vocantur Iegena, Albotayner, Axara, Aurin, Fantina, Cudiasuar et Terrachona...” (A.M.A. Pergamins de la Cancelleria Reial, sig. 010/1).

(“I volem que els mateixos musulmans recuperen les heretats d’Alguayeps, i que els      cristians, tenint documents nostres en els quals no els havíem donat jovades o terres en certs llocs ja siga particulars o assignats, tinguen i reben les seues heretats en set alqueries que es diuen Gègena, Albotaina, la Xara, Aurí, Fentina, Guadassuar i Tarragona...”)

3. 1273: Donacions al carrascar de Fentina: “Noverint universi quod nos Jacobus, etc. per nos et nostros damus et concedimus Petro Folcau et tuis in perpetuum per hereditatem propriam octo jovatas terre in termino Algezire in carrascallo de Fentina, in hereditate que fuerit assignata Bernardo de Plano, quam quidem ratione absencie fecimus emparare, et patuum ad opere domorum in populatione Algezire...” (A.C.A. Reial Cancelleria, registre 19, f. 75-76).

(“Sàpien tots que nos Jaume, etc., per Nos i els nostres donem i concedim a Pere Folcau i als teus per sempre per heretat pròpia 8 jovades de terra en el terme d’Alzira en el carrascal de Fentina, en l’heretat que havia estat assignada a Bernat del Pla, la qual en efecte férem embargar per raó d’absència, i un pati por obrar cases a Alzira...”.) 

Sobre el seu origen s’han formulat diverses interpretacions, però, ara per ara, cap ha estat satisfactòria. Joan Coromines,  a l’Onomasticon, fa derivar el topònim Fantina  del plural oblic hãnutîn, de l’àrab hispànic hanût ‘botiga, taverna’, del qual deriven també els topònims Fantaixat i Fantaquí, però sense comentar l’actual Fentina. En canvi, l’arabista Carme Barceló, en el seu estudi sobre les alqueries i castells valencians, conclou que “probablement es tracta d’un topònim anterior a la conquista àrab”. 

En efecte, en la regió de Pulla o d’Apúlia, situada al sud-est d’Itàlia, va existir una demarcació territorial denominada Tribus Oufentina, estesa al voltant del riu Ofanto (Oufens, Ufente). Aquesta regió de colonització grega va ser conquerida pels romans el 317 a.C. i el 318 va ser constituïda aquesta tribu en el territori dels Volscos. L’any 242 a.C. es va fixar el nombre de tribus romanes en 35 (Clustumina, Falerna, Lemonia, Maecia, Oufentina, etc..). A ella es van adscriure colònies com Milà (Juli Cèsar, 42 a.C; on trobem inscripcions com O(u)fentina Mediolane(n)si; Oufentina Mediolano miles legionis), Siena (Vespasià, 70 dc.), Aquino (en temps de Ciceró), etc., per la qual cosa el seu nom el podem trobar en múltiples inscripcions, escampat per les legions romanes (Abreviatures: OF, OFE, OFEN, OFENT, OFFENT, OFENTIN, OFF, OUF, OUFF, OUFEN, UFEN...). 

Entre les fonts clàssiques trobem referències a aquest apel·latiu:

·         M. Tul·li Ciceró (106-43 aC.), en Orationes: Pro Cn. Plancio Oratio (Capítol 16, secció 38): “quid Plancio cum Lemonia, quid cum Oufentina, quid cum Clustumina?”.

·         Tit Livi (59 aC. – 17 dc.), en Ab urbe condita (Llibre IX, capítol 20, secció 6): “eodem anno primum praefecti Capuam creari coepti legibus ab L. Furio praetore datis, cum utrumque ipsi pro remedio aegris rebus discordia intestina petissent; et duae Romae additae tribus Ufentina ac Falerna”.

·         Diodor Sícul (XIX, 10, 1): τήν τε Φαλερίναν καί τήν Ώφεντίναν”.

·         Pompei Festus, gramàtic (s. III?), en el resum De verborum significatione de Verrius Flaccus (Llibre XIII, 194): “Oufentina tribus initio causa fuit nomem fluminis Oufen, quod est in agro Privernate mare intra et Tarracinam. Lucilius: ‘Priverno Oufentina venit, fluvioque Oufente’; postea deinde a censoribus alii quoque diversorum civitatum eidem tribui sunt adscripti”.

Per tot això, el nom es va propagar amb variants diverses, també en grec: Ofentin, Oufentina, Ofentina, Hofentina, Offentina, Hoffentina, Ufentina, (Ού)φεντείνα, Ούφεντίνα, etc. En la major part dels casos el diftong OU monoftonga en O, i no en U com era previsible, però cal remarcar que el riu que li va donar nom era el Aufidus, en llatí. En altres casos, per afèresi va caure la vocal inicial.

Així, per exemple, a Itàlia documentem viu aquest topònim per denominar vies tradicionals en diverses ciutats amb la variant Fentina (Via Fentina)), que no s’ha de confondre amb la Via Faentina, pròpia de la ciutat de Faenza, l’antiga Faventia romana, situada a l'Emilia-Romagna. També localitzem a Sicília un municipi anomenat Fondachelli Fantina, que els estudiosos italians expliquen de la següent manera: Fondachelli, procedent de Fondaci, adaptació de l’àrab Funduq = magatzem; Fantina: d’origen incert.

Certament, la principal objecció a la procedència llatina és que els primers textos documentals presenten la variant Fantina, que no podem saber exactament si es tracta d’una variant de Fentina, amb canvi de vocal per contacte amb l’àrab, o bé és tracta d’una forma àrab, ja que aquest nom existeix com a nom de dona en els països àrabs (p. ex., una de les filles de Marco Polo, s’anomenava Fantina, nom que també localitzem a França).

Tot i això, no seria d’estranyar que fins a les terres valencianes pogués arribar un rastre d’aquest ètim llatí traslladat pels veterans romans establerts a la nostra àrea, on curiosament també denomina una àrea a la vora d’un riu, el Xúquer i  posteriorment, durant l’època musulmana, experimentés els canvis de vocals habituals que explicarien les formes Fançina i Fantina.

 Concretament en aquesta partida, l’any 1908, es va trobar una fíbula romana, segons podem llegir a la premsa d’aquella època:

“El propietario de Guadasuar D. Vicente Tortosa y Perales ha regalado á la Academia de Bellas Artes una fíbula romana, hallada en el huerto del Tejar, propiedad del donante, situado en la partida de Fentina de aquel término”. (La Correspondencia de Valencia, 10 de març de 1908, i Las Provincias, 11 de març de 1908). També tenim la constància de la troballa d'alguna moneda romana en aquella àrea (sestercis). 

En conclusió, en aquest cas, podem considerar que la millor opció per explicar aquest topònim és la de l’origen llatí, com ja aventuraven els arabistes, i el seu manteniment durant la dominació àrab fins a l’arribada dels cristians. Seria, per tant, un cas de toponímia trasplantada com ocorre en altres casos.

J. Enric Mut i Ruiz 

Bibliografia:

A.A.D.D. (1942). Paulys Realencyclopädie der Classischen Altertumswissenschaft, volum 36. München, Aldred Druckenmüller Verlag.

BARCELÓ, M.C. (1983): Toponímia aràbiga del País Valencià. Alqueries i castells. València-Xàtiva, Diputació de València, p. 154.

COROMINES, JOAN (1995): Onomasticon Cataloniae, volum IV. Barcelona, Curial Edicions, p. 188.

ELLIOTT, Tom: Abbreviations in Latin Inscriptions.

FERRANDO, A. et alii (1978): El Llibre del Repartiment. València, Vicent Garcia Editors, p. 186.

McMANUS, B.F. (1999): Roman Nomenclature. The College of New Rochelle.

Commemoracions de Guadassuar de l'any 2022

 

1246: 776 aniversari de la primera citació documental de Guadassuar (sentència de Jaume I, en la qual ordena que en set alqueries només s’assenten cristians, entre elles l’alqueria de Cudiasuar) = 800 aniversari en l'any 2046

1270: 752 aniversari del primer document d’habitants de Guadassuar (Carta Pobla, 39 famílies)

1341: 681 aniversari de la fundació de la Rectoria de Guadassuar (deixa de ser una capella de Santa Caterina d’Alzira) = 700 aniversari en l’any 2041

1522: 500 aniversari del nomenament de Rafael Ferriol com a rector, prèvia presentació de l’arxidiaca d’Alzira: “Guadaçuar / Dicto die collacio Raphaelis Ferriol, pbri., de ecclesia parrochiali de Guadaçuar ad presentacionem archidiaconi ville Algezire et eo nomine patroni. Rectoria”

1560: 462 aniversari de l’inici de la construcció de l’actual església de sant Vicent Màrtir = 475 aniversari en l’any 2035

1581: 441 aniversari de la concessió del títol d’Universitat Reial, per Felip II (deixa de ser un carrer d’Alzira, amb terme i govern propi) = 450 aniversari en l’any 2031

1622: 400 aniversari de la Relació de l’any 1622 Visita ad limina Arquebisbe Fr. Isidoro Aliaga (1612-1648): ”Guadaçuar. Centum octuaginta novem, et sexcentas personas communicantes supra quindecim et tria benefficia." (ASVS. Congr. Concilii, Relationes ad limina. Valentin. 848 A. 1622):

GUADAÇUAR: Cases: 189, Comulgants: 615, Beneficis: 3

1648: 374 aniversari de la construcció de la primera ermita de sant Roc

1731: 291 aniversari de la concessió del títol de Vila, per Felip V = 300 aniversari en l’any 2031

1769-1789: 253 aniversari de l’inici de la construcció de l’actual ermita de sant Roc

1886: 136 aniversari de l’inici de la construcció del Camí Nou d’Alzira o Camí Real d’Alzira (carretera)

1904: 118 aniversari de l’obertura del Col·legi de Sant Josep de les Germanes de la Doctrina Cristiana (actual Biblioteca)

1906: 116 aniversari de la primera extracció d’aigua de pou amb màquina de vapor destinada al regadiu (Vapor Agrícola o de Lledó) i de la inauguració del Teatre Artístic

1907: 115 aniversari de l’actual cementeri, projecte de l’arquitecte Antonio Ferrer Gómez, ampliat el 1926 per l’arquitecte José Luis Testor Gómez, , etc.

1909: 113 aniversari de la inauguració del primer cinematògraf Teatre Cimena Museu al carrer d’Alzira, amb la pel·lícula francesa Passió i Mort de Nostre Senyor.

1911: 111 aniversari de la fundació de la Cooperativa Agrícola Guadasuarense i del remat superior del campanar

1914: 108 aniversari de l’inici de l’ampliació del camí d’Algemesí (carretera d’Algemesí)

1922-1923: 100 aniversari de l’adjudicació a José Navarro Vanaclocha, de Carlet, del subministre i distribució d'aigües potables, cedint-ne gratuïtament a l'Ajuntament i a les Escoles. Obres en el pou d'aigua de la placeta del Mercat. Funcionament i subministrament d’aigua potable del pou de la placeta del Mercat

1922-1924: Construcció del nou escorxador municipal, projecte de l’arquitecte Francisco Almenar Quinzá

1926: 96 aniversari del Projecte d’Eixample Nord i Reforma interior de Guadassuar, de l’arquitecte José Luis Testor Gómez (primer plànol de l’urbanisme de Guadassuar, amb la Gran Via, estació de tren, Escoles, Mercat municipal cobert, etc.)

1928: 94 aniversari de l’aprovació d’un nou ramal de tren entre l’Alcúdia i Guadassuar, per a viatgers i exportació de taronges (mai realitzat per factors polítics i econòmics)

1930: 92 aniversari de la inauguració del Quarter de la Guàrdia Civil, projecte de l’arquitecte José Luis Testor Gómez (actual Llar dels Jubilats)

1931: 91 aniversari de la fundació de la Cooperativa Elèctrica de Guadassuar (actual COOPELEC = 100 aniversari en l’any 2031) i de la primera Biblioteca Pública Municipal

1932: 90 aniversari del Cinema Cervantes, de l’arquitecte José Luis Testor Gómez, al cantó actual carrer Ausiàs Marc i carrer Quevedo

1934: 88 aniversari de la inauguració del Grup Escolar (Blasco Ibáñez – Balmes), projecte de l’arquitecte José Luis Testor Gómez = 100 aniversari en l’any 2034

1971-1973: 51 aniversari de l’inici de l’activitat acadèmica del Col·legi Sant Francesc

1991: 31 aniversari del Poliesportiu Municipal cobert

1995: 27 aniversari de la inauguració de la Llar dels Jubilats (antic Quarter de la Guàrdia Civil), de la inauguració del nou Col·legi Balmes i del nou pont sobre el riu Magre

1997: 25 aniversari de la inauguració del Centre d’Atenció Primària,  de l’Auditori Municipal i de la Depuradora d’Aigües Residuals

1998-1999: 24 aniversari de la restauració de la façana i campanar de l’Església (BIC) per la Conselleria de Cultura i Educació

1999: 23 aniversari de la variant de Guadassuar-Alzira, inici de la futura autovia central (no continuada)

2002: 20 aniversari de la nova Biblioteca Municipal, ubicada en l’antiga Casa de Pedra

2004: 18 aniversari de l’Institut d’Educació Secundària i Batxillerat de Guadassuar